San Cristóbal, un poble fred en un país calorós

San Cristóbal de las Casas és a la vall de Jovel, a dos mil dos-cents metres, envoltat de turons de pins, i és l'únic lloc de Mèxic on voldràs un jersei al vespre en qualsevol mes de l'any. Fundat el 1528, conserva les teulades baixes de teula i els carrers llargs i rectes, dos dels quals, l'Andador Guadalupano i l'Andador Eclesiàstic, es van tancar al trànsit i concentren avui gairebé tota la vida del poble entre la catedral i les esglésies dels turons de cada extrem. Puja els graons de Guadalupe al capvespre per veure les teulades de xapa des de dalt. El Temple de Santo Domingo té la façana més treballada de Chiapas, estuc ocre modelat en columnes, sants i àguiles bicèfales, i el mercat d'artesania que ocupa l'esplanada del davant el porten sobretot dones tzotzils que venen llana, ambre i teixits. Na Bolom, la casa de Frans i Trudi Blom, documenta dècades de feina al costat de les comunitats lacandones; el museu de l'ambre, a l'antic convent de la Merced, explica per què la resina de Simojovel, d'uns trenta milions d'anys, val el que val. El poble és a més la base per a les comunitats. San Juan Chamula, a deu quilòmetres, manté una església sense bancs, amb el terra cobert d'agulles de pi, fileres d'espelmes i rituals de curació on els refrescos embotellats han substituït ferments més antics; és prohibit fotografiar-hi a dins i la norma es compleix. Zinacantán conrea flors i les porta posades, brodades en violeta i turquesa. Menja sopa de pa i tamales de bola, beu xocolata i tasta el pox, el destil·lat local de blat de moro i canya. El cafè es conrea a poques hores i es torra aquí mateix, i per això és tan bo.