Ciutat de Mèxic, alçada sobre un llac

La Ciutat de Mèxic s'assenta a 2.240 metres en una conca que va ser una cadena de llacs, i no ha acabat mai d'oblidar-los: la catedral s'inclina, les voreres onegen i el centre sencer continua enfonsant-se a poc a poc en el vell llit lacustre. Comença pel Zócalo, una de les places més grans del món, on la Catedral Metropolitana i el Palau Nacional miren les plataformes excavades del Temple Major, aparegut per casualitat el 1978 quan uns electricistes van topar amb el disc tallat de Coyolxauhqui a dos carrers de l'altar; el museu del darrere guarda les ofrenes que hi van enterrar a sota. Continua per Madero fins al Palau de Belles Arts, la mola de marbre del qual s'ha enfonsat un graó visible per sota del carrer, amb el teló de vidre de Tiffany a dins i els murals de Rivera, Siqueiros i Orozco als pisos alts. A Chapultepec, el Museu Nacional d'Antropologia ordena la Pedra del Sol i l'arqueologia del país en un recorregut que farà llegible qualsevol ruïna que visitis després: dedica-li mitja jornada i guarda gana. Perquè aquí es menja. Tacos al pastor tallats del trompo vertical que van portar els migrants libanesos, quesadilles de huitlacoche al Mercat de San Juan, tlacoyos al comal en una cantonada de la Roma, xurros a les tres de la matinada a l'Eje Central. Coyoacán conserva la Casa Azul de Frida Kahlo i un mercat de tostades apilades sense mesura; Xochimilco conserva els últims canals vius del llac, on les trajineres pintades s'empenyen amb perxa entre chinampas encara conreades. Teotihuacán és a una hora al nord-est, amb la Calçada dels Morts corrent dos quilòmetres entre piràmides aixecades segles abans que hi arribessin els mexiques i els posessin nom. Vine entre novembre i abril, fes servir el metro i dona a la ciutat més dies dels que creus que necessita.