Mèrida, una ciutat blanca que toca cada nit

Mèrida es va fundar el 1542 damunt de la ciutat maia de T'hó, i els colons van construir amb la pedra que van enderrocar: encara es distingeixen blocs reutilitzats als murs de la catedral de San Ildefonso, acabada el 1598 i una de les més antigues del continent americà. A l'altre costat de la Plaça Gran, la Casa de Montejo conserva una façana tallada on uns espanyols amb armadura trepitgen els caps dels vençuts, un document incòmode que ningú no ha intentat suavitzar. Però el que fa fàcil estimar aquesta ciutat no és la seva pedra picada, sinó el seu calendari. Gairebé cada nit hi passa alguna cosa i és gratis: la Vaquería davant del Palau Municipal els dilluns, la trova al Parc Santiago els dimarts, la Serenata a Santa Lucía els dijous i un Paseo de Montejo tancat al trànsit els diumenges, amb bicicletes i parades de menjar. Aquell passeig pertany a l'altra època de la ciutat, esquitxat de casalots aixecats per famílies que es van enriquir amb l'henequén, la fibra de sisal que proveïa les cordes de tot el món; entre ells hi ha el Palau Cantón, avui museu regional d'antropologia. A les afores, el Gran Museu del Món Maia ordena la civilització de la península amb prou claredat perquè després entenguis qualsevol ruïna. Menja al matí al mercat Lucas de Gálvez, quan treuen la cochinita pibil del forn i s'acaba abans de les deu; més tard busca sopa de llima, papadzules i marquesites cruixents farcides de formatge i cajeta en una cantonada. Mèrida serveix de base per a tot l'estat: els cenotes d'Homún i Cuzamá, les hisendes de Yaxcopoil i Sotuta de Peón, Uxmal i la ruta Puuc, els flamencs de Celestún i el llarg moll de Progreso, a mitja hora al nord. Les nits són càlides; de novembre a febrer és la millor temporada.